‘La Dinamitera’ qüestiona la posició de la dona al món de l’art

Andrea Pérez (@andreaperez095) “Whe don’t need another hero” és l’exposició col·lectiva d’aquest 2015 per al festival independent d’art i feminisme “La Dinamitera“. Es tracta d’una selecció de més de 30 artistes que té lloc en tres galeries diferents: UntitledBCN, Cadàver Exquisit i El Diluvio Universal. Aquesta edició farà especial èmfasi en la ceràmica artística, tot atenent també a la il·lustració, les pràctiques performàtiques i l’escultura.
La mostra qüestiona la presència de la dona al món de l’art i posa sobre la taula la invisibilitat dels referents femenins i la pervivència d’esquemes que legitimen l’art des de l’imperatiu masculí.

L’exposició romandrà fins al 18 de març.

El títol de l’exposició fa referència a l’heroïcitat que suposa la creació femenina en un moment on les retallades, les polítiques culturals i de gènere del govern, el difícil accés a la formació o un mainstream cultural innocu i acomodat que “de cap manera possibilita  els espais de reflexió o subversió necessaris” són una realitat. A més, hi ha una al·lusió directa a l’absència d’heroïnes de l’imaginari col·lectiu, en oposició a la multiplicitat d’herois masculins que trascendeixen culturalment. Així:

“La Dinamitera 2015 presenta en aquesta edició una brillant selecció d’artistes compromeses i plenes de talent, autèntiques super-heroïnes del segle XXI”. 

EL FESTIVAL 

El festival ideat per Sophie Aguilera i Emma Fernández  va néixer fa quatre anys com una iniciativa petita i autofinançada amb el suport de les galeristes Jess Casey i Xavier Kaye (UntitledBCN). “La Dinamitera” pretén:

• actuar sobre l’exclusió femenina al món de l’art,
• convertir-se en una plataforma a través de la qual es faci ressò del treball d’artistes actuals
• i crear un espai de reflexió a fi de proposar mecanismes per combatre la desigualtat en el sector.
• Es tracta de “radicalitzar el discurs artístic per la transformació social“.
• També es volen generar iniciatives de caire artístic i cultural que vagin més enllà del propi esdeveniment tot emprant-lo com a lloc de trobada.

L’exposició ‘Dones d’Afganistan’ s’acomiada de Barcelona

Laura Genovard (@laugenquet) L’exposició “Mujeres.Afganistan” acaba la seva estada al Palau Robert el proper diumenge, 15 de febrer. La mostra, vigent des del 29 d’octubre, és un recull de fotografies que presenten la situació de violència que viu el gènere femení a l’Afganistan. Tretze anys després de la caiguda del règim talibà, el fotògraf expert en conflictes armats Gervasio Sánchez i la periodista defensora dels drets humans Mònica Bernabé exhibeixen el seu treball elaborat entre el 2009 i el 2014. Dones d’Aganistan és un projecte impulsat per l’Associació per als drets humans d’Afganistan (ASDHA) finançat per l’Ajuntament de Barcelona. La Generalitat de Catalunya s’encarrega de la difusió de l’exposició.

Matrimonis forçats

El matrimoni afganès és un acord entre dues famílies. L’home acostuma a pagar diners per la dona amb qui es vol casar. La dona és vista com un objecte amb el qual l’home pot fer el que vulgui. En un país on el sou d’un funcionari és de 160 euros al mes, es poden arribar a abonar fins a 5000 euros per una esposa.

Al 2009 es va aprovar la llei sobre l’eliminació de la violència contra les dones. Segons dades d’UNICEF del 2008, el 57% de les dones van ser obligades a casar-se abans de complir la majoria d’edat, contra la llei. Afganistan és un dels països amb índexs de mortalitat materna més alts del món. La manca de recursos es reflexa amb una població infantil que pateix malnutrició crònica del 60%.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

El nombre de suïcidis femenins a Afganistan és superior al d’homes. La majoria ho fan cremant-se, un fet que la família amaga perquè es considera una deshonra. “Es ruixen la panxa perquè no volen morir, sinó cridar l’atenció sobre la seva situació. Creuen que es causaran una lesió però el foc encén la roba i els cabells, i queden embolcallades per les flames”, relata el Doctor Ghafar Bawar.

Avenços legals

Les afganes van recuperar el dret de participar en la vida política un cop debatut el règim talibà. Al 2002 es va crear el Ministeri d’Afers i al 2004 es va aprovar una nova Constitució proclamant la igualtat d’homes i dones. Al 2010, 69 dones van ser elegides diputades.

Azita Rafaat va ser diputada. Té 4 filles. La seva família va obligar-la a casar-se amb un home que ja tenia dona. La filla petita d’Azita està sotmesa a la tècnica bacha poch, una pràctica a la que recorren les famílies sense fills mascles: va vestida amb roba de nen i li van canviar el nom. Habiba Donesh afirma que el Parlament és la seva via d’escapament perquè la seva família política no l’obligui a casar-se amb el germà del seu difunt marit. Mariam Durrani és l’unica dona membre del Consell Provincial de Kandar. La resta de dones no hi van per por de ser víctimes d’un atemptat. “Canvio de vehicle més d’un cop al dia perquè no m’identifiquin i porto burca”, assegura Durrani.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Dones contracorrent

Durant el règim mujahidí de Burhanuddin Rabanni, al poder del 1992 fins al 1996, van tenir lloc  violacions, segrests i abús de dones.Els talibans, els van obligar a portar burca i els van prohibir treballar fora de casa com a mesura de protecció.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.