Fotografia extreta de l’Artist Talk de la web artscoming.com
Marta López (@martalopa95) – L’entrevista a la reconeguda artista ja està disponible! Aquí en teniu un tast:
“Considero l’art com l’esfera de llibertat per excel·lència […] entenc aquesta “llibertat” […] com un privilegi a usar a nivell polític: dins el context artístic pots dir i fer coses que fora del marc artístic no podries”
“Els meus projectes no parteixen de la inspiració sinó del malestar, i en algunes ocasions de la ràbia.”
“Alguns mitjans de comunicació, actualment, se’ls podria considerar els autors intel·lectuals de molts dels atacs xenòfobs i de l’augment del racisme més radical a la nostra societat.”
“A Catalunya me’n van censurar un [de projecte] per ordre dels mossos d’esquadra (La síndrome de Sherwood 2) i a Suècia me’n van “cancel·lar” un altre pel moralisme dels “benpensants”. (Sweet Europe #1 (Support Swedish Culture))”
“A l’estat espanyol el FIES consisteix en aplicar un règim de vida a alguns presos que implica aïllament i incomunicació gairebé total […] situació que implica tortura psicològica (també física, segons els testimonis dels presos)”
Marta López (@martalopa95) – La galeria ADN presenta l’exposició “Art of War”de l’artista plàstic Mounir Fatmi. Porta en actiu des del 22 de novembre del 2014 i es pot veure fins al proper 25 d’abril del 2015 a l’ADNplatform, les noves instal·lacions de Sant Cugat del Vallés. La mostra és una prolongació de l’exposicióLight & Fire que la pròpia galeria va acollir i que va finalitzar el passat 16 de gener.
La imatge de presentació de l’exposició presenta a un grup de científics i intel·lectuals exiliats durant la Segona Guerra Mundial, pel seu origen ètnic o per estar en desacord amb la política nazi.
L’exposició pren el títol del llibre del mateix nom escrit per Sun Tzu i utilitza una de les seves frases per introduir la mostra: “Toda guerra está basada en el engaño”. Prenent això com a base, l’artista construeix un discurs sobre la guerra i la funció de la historiografia que permet a l’espectador adoptar una perspectiva crítica “allunyada de convencions i dogmes”. La seva intenció és mostrar per mitjà d’obres pròpies o materials d’arxiu les vivències i interpretacions sobre la guerra de diferents agents i èpoques.
El cartell original de la película La Pelle, basada en la novel·la de Curzio Malaparte, que vol relacionar-lo amb la fatalitat de la creixent set de poder de l’èsser humà.
Les fotografies d’arxiu de la pel·lícula La battaglia di Algeri, de Gillo Pontecorvo. Fatmi utilitza l’aspecte històric i ideològic del film per mostrar les implicacions bilaterals que acompanyen qualsevol guerra d’alliberació nacional.
El projecte La Quatrième Couverture, basat en una comparació feta pel propi artista per tal de mostrar els paral·lelismes entre les imatges dels mitjans de comunicació i les publicitàries. El resultat és la identificació d’una convergència entre les imatges que venen informació de guerra i les que venen productes de consum massiu.
El video Muhammed Ali, The Labyrinth, on s’explica la història del boxejador afroamericà amb l’objectiu de mostrar les relacions de l’Islam amb els Estats Units.
L’escultura After the Fall, un obstacle hípic fracturat i recolzat sobre una superfície inestable com al·legoria a la inestabilitat de l’economia nord-americana que hi havia a la vigília de la crisi financera del 2008.
Laura Genovard(@laugenquet).- La roda de premsa de Democràcia. No hi ha espectadors va tenir lloc el passat dimarts 3 de març. Els organitzadors del segon cicle de Trets enmig del concert va explicar als periodistes l’ideari del projecte a la Planta Baixa del Centre d’Arts Santa Mònica.
La crítica d’art Cèlia del Diego va encetar la conferència. La directora de la iniciativa va comentar que el títol de l’exposició prové de l’últim llibre de Frantz Fanon, Les damnés de la terre. A més, la xerrada va comptar amb la presència de dos dels membres de Democracia, així com també del representant de microRavals.
Els quatre membres del projecte minuts abans de l’inici de la roda de premsa
Les quatre cares responsables de la mostra van destacar que si no hi ha espectadors és perquè tots som actors. Democracia va néixer a Madrid l’any 2006. Els impulsors de l’agitprop reflexionen en les seves obres sobre les estructures de poder i la seva influència en la societat. El col·lectiu és una crítica a l’actual sistema artístic que depèn i es manté mitjançant el sistema capitalista. Així doncs, la plataforma madrilenya difón missatges que s’integrin i es reforcin a dintre de l’espai social. La base de les creacions del grup és sempre l’oposició entre el poble i el govern.
Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.
El recull de vuit obres promou un homenatge al difunt anarquista Francesc Sabaté a través del missatge “La millor lluita és la que es fa sense esperança”. La línia de treball del conjunt d’artistes és sempre la relació de plantejaments compromesos amb allò real influint en àmbits com la cultura, la política o la tecnologia.
Laura Genovard (@laugenquet).-La mostra de fotoperiodisme Bukra Inshallah. The Libyan Warporta 17 dies instal·lada a la Sala Project de la Blueproject Foundation. “Demà si Déu vol”, Bukra Inshallah, és el lema que els rebels de Líbia van adoptar durant els vuit mesos de lluita. La innovació de la Fundació Blueproject, està causant audiència. És la primera exposició que la Sala dedica únicament a la fotografia.
Autors
Fabio Bucciarelli, Manu Brabo i Guillem Valle són els membres del col·lectiu de fotoperiodisme MEMO que han agrupat les seves obres amb la finalitat de dur a terme una exposició conjunta. A la Sala Project, les fotografies apareixen sense signar ja que per als artistes l’exclusivitat d’autoria no és important. Els fotògrafs volen atorgar rellevància al missatge que les imatges transmeten:
Fabio Bucciarelli: expert en estudiar els conflictes i les conseqüències humanitàries de les guerres. Va cobrir la Guerra de Líbia fins a la mort de Gaddaffi.
Manu Brabo: fotoperiodista i freelance espanyol. L’Estat de Líbia el va detenir el 5 d’abril de del 2011 i el va alliberar el 18 de maig del mateix any. Va guanyar el Premi Pulitzer de fotografia al 2013.
Guillem Valle: fotògraf català que va viure el conflicte libi.
La història del conflicte
Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.
El 6 de febrer de l’any 2011 van esclatar les primeres revoltes a Líbia contra el dirigent de l’Estat durant 42 anys Muammar-al-Gaddafi. Les protestes van esdevenir una revolució que a finals de febrer ja s’havia estès per tot el país. Gaddafi va perdre el control de la situació. Així doncs, el polític va respondre a les manifestacions pacífiques fent ús de la violència. Durant els sis primers mesos del conflicte hi va haver 50.000 persones ferides.
Quatre anys després, l’actual govern ,presidit per Mahmud Jibril, continua inestable a causa d’una manca de control mentre grups islàmics batallen entre ells per tal de fer-se amb el poder dels territoris.
El cos de Muammar Gaddafi un parell d’hores després de la seva mort en una casa dels rebels a Misrata-Bucciarelli
Sobre la Fundació
Blueproject Foundation està situada al barri del Born de Barcelona. El centre d’art multidisciplinari, que es va inaugurar al 2013,treballa per presentar continguts artístics moderns i contemporanis. Blueproject defensa un model expositiu on la relació entre l’artista,l’obra i el visitant sigui propera. A més, la Fundació col·labora amb iniciatives de suport als artistes joves.
L’exhibició, gratuïta, romandrà oberta fins el 5 d’abril.
Laura Genovard (@laugenquet).-L’exposició La Passió segons Carol Rama, present al Museu d’Art Contemporani de Barcelona (MACBA) des del 31 d’octubre del 2014, finalitza el pròxim diumenge 22 de febrer. La mostra de 200 obres exhibeix la producció més àmplia de l’artista italiana. La idea principal de les creacions d’Olga Carol Rama és el desig inconformista reproduït en distintes formes. Les comissàries Teresa Grandas i Beatriz Preciado han organitzat les composicions en quatre sales de diferents temàtiques amb la finalitat de transmetre l’evolució de la representació del segle XX.
Una de les obres més representatives de l’artista italiana
Abstracció orgànica
L’itinerari comença amb peces de Rama elaborades durant els anys 60, quan l’artista va passar a abandonar l’abstracció per formar part del Moviment d’Art Concret(MAC). L’escriptor Sanguineti va definir aquestes produccions com Bricolages l’any 1962 per l’ús que la italiana va fer de materials estranys com ungles d’animals, pròtesis de cames, ulls taxidermistes, xeringues, pèl, dents o signes matemàtics. Carol Rama va reorganitzar materials inorgànics i orgànics per crear imatges plàstiques.
Els treballadors del museu van descobrir el passat dimecres, 18 de març, missatges amagats en les peces de Rama. En un dels quadres estava inscrita la frase Ti Amo.
Anatomia política
L’artista, natal de Torí i autodidacta, va iniciar-se en el món de l’art als 20 anys. L’obra primerenca composta d’aquarel·les figuratives es mou entre dos conceptes: el tancament institucional i la mort. La seva producció va ser censurada per immoral l’any 1945. La labor era una resposta a la situació feixista de l’època exposant la sexualitat des d’una percepció malaltissa però introduint vitalitat mitjançant colors càlids a elements com boques o llengües per fer referència al desig i a les resistències del període. Les figures utilitzades per reflectir els motius són les Apassionatesi les Dorines. El cos és vist com un actor polític que desitja. Parts íntimes com la vagina o l’anus deixen de ser orificis favorables a la penetració per esdevenir obertures d’on surten serps, que representen el pecat, o excrements.
La segona Sala de l’exhibició ha estat la més ben acollida entre el públic.
Organismes encara ben definits i vulnerables
Carol Rama es va interessar pel cautxú a finals del anys 70. El material li era familiar ja que el seu pare va treballar en una fàbrica de bicicletes. Rama va substituir la pintura per les textures, treballant el material com si es tractés d’una pell. Els trossos de cautxú gastats són per l’artista la manifestació del cos que amb el temps es consumeix.
Jo sóc la vaca boja
L’última part del treball és un retorn a la figuració. La italiana s’identifica com una vaca boja quan l’epidèmia s’expandeix. El cautxú, els pits, les llengües, el penis o les boques passen a ser elements repetits en les seves peces. “Aquests són autoretrats extraordinaris per la manera de veure l’anatomia de tothom en parts compartides, extremes”, afirma Rama.
Carol Rama va ser premiada l’any 2003 amb el Lleó d’Or de la Biennal de Venècia per la seva trajectòria professional.
Andrea Pérez (@andreaperez095) El Centre d’Art Tecla Sala, a l’Hospitalet, acull “Qui té por del roig?“. L’exposició inclou els artistes espanyols del segle XX (a més d’alguns italians i francesos) que han escollit la crítica sociopolítica com a motiu del seu art. Tot plegat d’acord amb les preferències del fundador de la Col·lecció Martínez Guerricabeitia de la Universitat de València.
La mostra inclou artistes com ara Anzo, Equipo Crónica, Rafael Canogar, Manuel Bouzo, Rogelio López Cuencia, Josep Renau o Juan del Campo, entre molts altres. Està dividida en sis àmbits:
Els fotomontatges de Josep Renau, una forma d’activisme.
D’arrel vanguardista i amb influències del collage dadaista, els fotomuntatges de Renau són un referent clau de les formes d’expressió amb vocació revolucionària.
El gravat al servei de la revolució Les premisses ideològiques expressades amb llenguatges diversos generen una presa de consciència mitjançant la tècnica del gravat, més assequible i proper als mitjans de comunicació.
Crònica de la realitat social L’última dècada de la dictadura franquista va veure com alguns autors s’allunyaven del sentimentalisme tot fent servir el collage i la cultura pop com a noves eines per a la seva pintura amb biaix crític.
La figuració narrativa Una aproximació “solidària, ètica i ideològica” mitjançant la fotografia per parlar d’injustícia, violència o alienació, i de les seves conseqüències.
Apropiació d’icones artístiques i revolucionàries Els artistes que omplen aquest apartat empren imatges provinents d’obres mestres de la pintura o de l’escultura com a eines per transmetre el seu missatge ideològic.
Descodificar el llenguatge La temàtica d’aquest àmbit se centra en l’anàlisi crítica del llenguatge i la semàntica.
L’exposició romandrà al Centre d’Art Tecla Sala fins al 8 de març del 2015. Us deixem amb algunes imatges de la mostra:
Andrea P. Fernández (@andreaperez095) El diari anglès The Guardian s’ha fet ressò d’un article de Houman Harouni on es parla de la mostra de la fotògrafa Farideh Sakhaeifar. L’estudiant de doctorat de Harvard veu “traïció, treball i una forma de desaparèixer de la vida” a les imatges que l’artista iraniana va realitzar a Teheran.
L’autora, malgrat ser dona a l’Iran, imposa la seva voluntat mitjançant l’experiència de “Workers are taking photographs”
El diari es refereix concretament a la sèrie “Workers Are Taking Photographs“. Per a aquestes imatges, l’autora va demanar a uns treballadors dels afores de Teheran que es posessin davant de la seva càmera i es fessin un autoretrat amb unes mans de dona (l’ajudant de Sakhaeifar) sostenint un fons blanc darrera seu. A l’autora l’interessa captar la reacció d’aquests homes ja que ella, gràcies a la seva classe social (més elevada) i al seu coneixement de la fotografia, va poder invertir la relació de poder amb aquests homes. Així, la fotògrafa es pregunta sobre qüestions com el gènere o la classe, i ho emmarca tot plegat en una mateixa mostra de la submissió, sigui per por o amor.
La fotògraf iranana Farideh Sakhaeifar ha fet una síntesi dels seus darrers pensaments a “The Master’s Voice”
L’EXPOSICIÓ
La mostra de Sakhaeifar es pot veure actualment a La Casa Elizalde, un equipament de l’Ajuntament de Barcelona. Aquestes imatges estan incloses a la mostra “The Master’s Voice“. El títol al·ludeix a una instal·lació amb veus de persones que esdevenen un clam únic, fidel al seu líder. Aquesta instal·lació recorda a una famosa publicitat de la companyia HMV on un gosset obeeix cegament la veu del seu amo procedent d’un gramòfon. L’autora es pregunta per què el gosset (i tots nosaltres nosaltres) respon de forma tant passiva i sotmesa.
A la instal·lació de ‘The Master’s Voice’ s’escolten diverses veus que semblen un únic crit
A l’exposició també s’hi pot veure Untitled, una sèrie de collage fotogràfic on es documenta tant la destrucció de mesquites i monuments a l’Irak per part de l’ISIS (l’Estat Islàmic de l’Irak i del Llevant) com el llançament d’aeronaus de la mà de la NASA. El motiu és que segons en Graham Fuller (analista d’Orient Mitjà i antic agent de la CIA), l’aparició de l’ISIS és en part conseqüència de la política dels Estats Units. Aquesta juxtaposició d’imatges “vol provocar que sorgeixi una pregunta: com i en quines circumstàncies es pot entendre, en el segle XXI, que l’Ésser humà pugui contemporàniament llançar una nau espacial per explorar el desconegut i, per altra banda, destruir, esborrar i desfigurar la història per a establir un estadi primitiu?”.
A la sèrie Untitled l’autora presenta una sèrie fotogràfica en format collage
La mostra, per a la cual col·labora Pheed.eu romandrà a La Casa Elizalde fins el 27 de febrer.
Nova instal·lació ‘Cao’ de l’artista xinès AI Weiwei a La Virreina Centre de la Imatge
Marta López (@martalopa95) – La Virreina Centre de la Imatge acomiada l’exposició de l’artista xinès Ai Weiwei ‘On The Table. Ai Weiwei’ diumenge 1 de febrer. Des del 5 de novembre, l’espai situat a les Rambles ha ofert més de quaranta peces entre fotografies, vídeos, instal·lacions, maquetes, escultures, projectes de disseny gràfic, publicacions i música. Com a resultat, l’exposició permet recórrer la trajectòria artística d’aquest artista activista juntament amb obres inèdites i instal·lacions produïdes específicament per l’espai del Palau de la Virreina. Segons el propi centre, un total de 50.000 persones han passat per l’exposició durant aquests tres mesos, sense tenir en compte el recompte final que es farà diumenge.
La peça que ha cridat més l’atenció al públic assistent és la nova instal·lació ‘Cao’. La sala sencera és una obra en si, formada per les parets amb paper pintat i la peça central ubicada al terra que vol imitar a la gespa. La intenció d’Ai Weiwei és fer un joc de paraules amb un dels gestos més coneguts de la seva figura, el braç amb el dit del cor elevat, fent servir la paraula cao, que en xinès significa herba (câo) i alhora fuck (cào). És per això que el dibuix de les parets és un disseny que vol representar aquest gest tan característic.
L’obra d’Ai Weiwei serveix com a altaveu de la realitat política i social de la Xina actual, cosa que l’ha portat molts problemes amb el règim comunista xinès. La seva voluntat de fomentar la consciència crítica de la societat el converteix en un activista compromès. Weiwei veu l’art com un dispositiu des del qual es poden establir diàlegs i es poden compartir, analitzar i projectar diferents idees i visions. Aquest dispositiu és la taula: el lloc on la gent s’asseu a dialogar i conversar. L’artista reflecteix aquesta idea mitjançant la peça anomenada ‘Untitled (Ai Weiwei Studio Table)’, la taula on el propi Ai Weiwei duu a terme les reunions per organitzar els seus projectes i exposicions. Per aquest motiu, el títol de l’exposició és ‘On The Table’.
Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.
ANDREA PÉREZ (@andreaperez095) El Centre d’Arts Santa Mònica promou esdeveniments per crear espais de reflexió al voltant de les practiques artístiques que s’exposen al cicle Trets enmig del concert. La primera a dur a terme aquestes Implic/Accions ha estat la Daniela Ortiz.
Ortiz és una artista molt vinculada al món de la immigració. La seva nova exposició, Públic Objectiu, pretén reflexionar sobre com es construeix el discurs sobre les polítiques de control migratori (i les seves conseqüències) als mitjans de comunicació. A continuació en podeu veure la roda de premsa:
L’exposició Públic Objectiu inclou, per exemple, un seguit de portades de premsa on s’ha substituït la paraula “musulmà” pel mot “jueu” a fi de visibilitzar que el rebuig col·lectiu cap a l’antisemitisme no es correspon amb la despreocupació per la islamofòbia. Es tracta tot plegat d’una posada en qüestió del tractament mediàtic del fenomen migratori i els estigmes que això suposa.
L’equip de @bcn_sartllibera ha assistit a les Implic/Accions en relació a aquesta exposició: un programa d’esdeveniments oberts a fi de reflexionar sobre la temàtica de fons de l’exposició.
La primera d’aquestes iniciatives fou una conferència de Daniela Ortiz al voltant de la qüestió de les polítiques de control migratori i, en particular, de les deportacions forçoses. Allà també es tractaren qüestions com les traves que es posen als immigrants per a assolir la nacionalitat “sota un discurs institucional d’integració i de cohesió social”, tal com conclou Ortiz.
El segon esdeveniment fou una xerrada oberta amb l’artista i en Jorge Luis Marzo, comissari i investigador independent. Aquesta conversa va tenir lloc a l’Espai de l’Immigrant i s’hi van debatre temes com el tractament mediàtic de l’assassinat de 15 immigrants al Tarajal a mans de la policia espanyola o la islamofòbia que ha seguit als atemptats contra Charlie Hebdo. També es va apuntar el fet que l’immigrant sempre apareix als mitjans com un subjecte emocional, incapaç d’articular un discurs polític elaborat.
A continuació, algunes cites de la conversa:
Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.
L’exposició romandrà al Centre d’Arts Santa Mònica fins al dia 22 de febrer.
ET POT INTERESSAR:
La paròdia ‘Estrecho Adventure‘ de Valeriano López (citada a la conversa per en Jorge Luis Marzo) :
Apunt. Què és l’Espai de l’Immigrant?
La voluntat d’aquesta iniciativa és reconstruir el discurs sobre la immigració, tot trencant amb la bipolaritat que existeix entre el paternalisme i la criminalització mediàtica i política d’aquest fet.
El projecte és de carècter solidari i voluntari. Té una doble vessant: d’una banda, construir aquest espai autònom assembleari de reflexió on tothom hi és convidat i, d’altra banda, crear iniciatives per resoldre necessitats més concretes: atenció mèdica, psicològica, assessoria legal, etc. També han promogut un espai d’acció poètica, literària i fílmica en pro de la migració: Migrarte.
Art Polític i Social a Barcelona 